L’impacte del 150 aniversari del naixement de
Freud en la premsa:
El cas del diari El País
(O, dit en altres paraules, el millor, la foto)
Oriol Martí
Proemi
L’article que ara presento és un treball que va
començar com a carta dirigida al diari El País
el proppassat 26 de març de 2006 polemitzant amb
Lola Galán, arran d’un article publicat per aquesta
periodista entorn el cent cinquantè aniversari
del naixement de Freud. Probablement se’l recordi
perquè portava per títol Lo que queda de Freud.
Però altres obligacions varen impedir-me acabar
la carta i, lentament s’ha convertit en un treball molt
més llarg, on intento reflexionar sobre quin és el
tractament que un mitjà concret, considerat
progressista i d’esquerres ha donat a l’aniversari del
fundador de la disciplina a la qual destinem els
nostres esforços personals i professionals.
El motiu de l’article de Galán era observar
l’impacte de la psicoanàlisi a les portes del segle XXI.
Però l’article ho explicava de forma tan poc rigorosa
i esbiaixada que em va semblar necessari donar una
resposta acurada. L’article ni desenvolupava les
contribucions freudianes ni contestava realment al
títol que l’encapçalava. Tampoc situava quines
perspectives segueix obrint l’obra de Freud en tant
que teoria i pràctica davant del patiment psíquic
en els inicis d’aquest segle.
El treball de Galán és tan confós que una
persona amb un mínim d’esperit crític se sent amb
l’obligació de formular-se una pregunta que ha fet
arrels en la tradició del pensament i la pràctica
psicoanalítics: què m’està dient? És un treball ple
d’informacions buides i d’oblits que clamen al cel.
L’autora no sap ni pot contestar què queda avui
de Freud perquè coneix de forma superficial la seva
obra i, el que és més greu, les seves implicacions
clíniques, terapèutiques i d’estri per a la reflexió
cientifico-social.
Després d’una delicada anàlisi de l’article, —que és la part central d’aquest treball que ara
presento— vaig arribar a la conclusió que el millor
de tot ell era la fotografia. Una de les clàssiques
fotos de Freud, probablement la més emblemàtica,
que fou realitzada pel fotògraf Max Halberstadt
l’any 1921. Demostraré que, sota l’optimisme que
destil·la l’article des del punt de vista formal, no diu
realment res a favor de la psicoanàlisi.
Aquest treball té tres parts. L’he escrit
voluntàriament en to didàctic. Pretenc que, més
enllà de la utilitat que pugui tenir per les persones
avesades en la coneixença de l’obra de Freud, com
són les que llegim regularment Intercanvis,pugui
ser usat com estri docent si s’escau, envers aquells
que coneixen poc l’obra freudiana. La primera farà
referència a les contribucions científiques de Freud
i què resta d’elles. En la segona analitzaré la lògica
interna de l’article. En la tercera intentaré situar el
perquè d’un article com aquest en el context del
periodisme contemporani. En la part final, també
intento explicar, les noves dificultats que enfronten
la psicoanàlisi i la seva pràctica. Aquestes van molt
més enllà de les que ens posen la indústria
quimico-farmacèutica multinacional i les cada
vegada més prepotents càtedres de sicobiologia
de les universitats.
Seria ingenu pensar que només vull esmenar
la plana a un treball periodístic estòlid. Mantinc que,
les persones que coneixem de forma detallada
l’ingent obra de Freud i dels seus ontinuadors,
les escoles diferents i els temes en debat actual dins
del món psicoanalític, ens hem de posicionar
públicament enfront treballs d’aquest tipus,
un exemple dels quals (per desgràcia no l’únic) n’és
el treball de Galán. Aquests treballs, són els que
impedeixen realment celebrar el segle i mig que ens
separa d’aquell dia 6 de maig en què Freud nasqué a
Prîbor, Moràvia, denominada antigament Freiberg.
Aquesta vegada a part d’agrair l’esforç i la
sensibilitat als col·legues que han llegit els
esborranys, dono també les gràcies a totes aquelles
persones que, des de la seva indignació, m’han
donat les idees, la força i la confiança necessàries
per tal de bastir aquest treball. De fet, la meva feina
ha consistit en fer de jardiner: recollir les idees
esparses que molts col·legues m’han proporcionat i
en uns casos podar-les, en uns altres, documentar-les
el més curosament possible com si les adobés i,
finalment, fer-les créixer amb arguments sòlids.
He posat el mínim de referències bibliogràfiques.
Galán va escriure un article enfront del qual, les
persones que tenim formació en psicoanàlisi,
podíem fer qualsevol cosa menys una: callar davant
d’una agressió tan manifesta.
